Des dels temps de Simònides de Ceos (s. VI a. C.) fins als de Leibniz (s. XVII d. C.): aquest és el recorregut fet per Frances A. Yates en el seu impressionant estudi sobre The Art of Memory(1). Bé que en el llibre al.ludit no hi manquin els estudis sobre alguns dels manuals que al llarg dels segles han estat emprats per a l’estudi de la retòrica, el treball de la professora Yates es va centrant, a mesura que avança el llibre, en tractats sobre la tècnica de la memòria, independentment de si formen part o no d’algun manual de retòrica. Així, per exemple, la professora estudia l’Ars memorativa o el Liber ad memoriam confirmandam, de Ramon Llull, llibres que no formen part de cap tractat de retòrica, tot i que el foll per amor escriví una Rethorica nova.

Tanmateix, l’ensenyament i l’estudi de la retòrica compta amb una llarga i rica tradició, en la qual la tècnica o ars de la memòria té el seu lloc assignat des de temps, per a dir-ho ai-xí, immemorials. En efecte, bé que el primer -i alhora més complet- tractat sobre l’art de la memòria que ens ha llegat l’antiguitat greco-llatina és el contingut al llibre III (XVI-XXIV) de l’anònima retòrica Ad Herennium, segons explica magistralment la professora Yates, és de creure que aquesta art, ben definida i establerta per autors grecs, figurava plenament detallada en alguns dels manuals que no han arribat fins a nosaltres.

La història de les recerques en el camp de la retòrica, del progrés d’aquesta art des del seu descobriment a Grècia i la seva definitiva codificació a Roma, així com la seva continuitat durant l’Edat Mitjana i el Renaixement -des del qual s’allarga fins a finals del segle XIX (en què és datada la seva "mort")(2) o a la segona meitat del XX (en què s’ha produït la seva "resurrecció")(3)- i del seu ús en l’ensenyament com a mitjà indispensable per a l’aprenentatge de l’escriptura, aquesta història ha estat estudiada per molts autors i des de molt diversos punts de vista(4).

Ara: si bé el nombre de manuals emprats al llarg dels segles ha estat enorme -igualment com diversos han estat els interessos dels qui es dedicaren a programar els estudis dels futurs retòrics-, tanmateix, el nostre interès se centrarà en algunes obres dels segles XVIII-XIX, en què els jesuïtes i els escolapis dominaren amplament el panorama dels estudis eclesiàstics.

Els pares de la Companyia seguiren en un principi els ensenyaments que donava Cipriano Suárez en la seva obra De arte rhetorica; però al segle XVIII adoptaren la retòrica del P. Domingo de Colonia(5), obra que conegué una amplíssima difusió a través de les múltiples edicions que se’n feren tant a França com a Itàlia i Espanya.

En l’obra de Domingo de Colonia, la memoria forma part de la pronuntiatio o actio. Així, al llibre cinquè de l’Art Retòrica(6), que tracta de la pronuntiatio, llegim:

Superest Pronuntiatio, sive actio: postrema quidem oratoriae facultatis pars, si ordinem in tractando consideres: sed tanti tamen momenti, ut primas, secundas, & tertias ei Demosthenes merito & iure tribuerit.

Quid est Pronuntiatio?

R. Est vocis gestuumque, pro rerum verborumque varietate, apta conformatio. Quanta porro sit illius vis & utilitas, docet Tullius, cum ait, infantes & indisertos homines, actionis dignitate eloquentiae saepe fructum palmamque tulisse: disertos vero bene multos, actionis deformitate infantes fuisse iudicatos. Hinc Pronuntiatio recte vocatur ab eodem Tullio, Quaedam corporis eloquentia; & alibi (Ad Brutum), Sermo corporis ab eodem etiam appellatur.

Quot res sunt ad recte pronuntiandum necessariae?

Tres, memoria, vox, & gestus. Est enim memoria, quasi fundamentum actionis, de cuius vi gratiaque multum depereat necesse est, si memoriter non pronuntiatur oratio, & si orator non possit a commentariis oculos & vultum avertere.

Viris tamen principibus, & in publica re vehementer occupatis vitio verti nequit, si recitent commentario, ut olim Augustus, qui, ne memoriae subiret aleam, vel in ediscendo sibi tempus abiret, fere de scripto dicebat; ut auctores sunt Suetonius, & Dio. Itemque Patrum nostrorum memoria Carolus V. Ad Belgii Proceres orationem e scripto recitavit, cum sese regno Bruxellis abdicaret, illudque Philippo filio traderet. Datur quoque eadem venia aegrotis senibusque; aliis vero nequaquam.(7)

Després de tot aquest preàmbul, l’autor dedica un capítol a parlar sobre la memòria. El capítol, titulat De memoria, diu això:

Quid est memoria?

R. Memoria, ut est eloquentiae pars, definitur a Tullio, Firma rerum ac verborum recordatio. Est autem duplex memoriae genus. Alia est artificialis, alia naturalis.

Quid est artificialis memoria?

R. Artificium memoriae a veteribus traditum, constat locis & imaginibus. Loci se habent instar chartae: imagines vero instar Scripturae. Hanc artem primus apud veteres Simonides prodidisse, apud recentiores Raymundus Lullus illustrasse traditur. Et vero iis, qui memoria valent, minime necessaria est; qui non valent, prorsus inutilis. Tu illam modo exerceto, ediscendis ad verbum, ut ait L. Crassus apud Cic. lib. I, de orat. quamplurimis & tuis scriptis & alienis: quod facilius fortasse praestabis, si, ante quam cubitum eas, attente ea, quae mane voles ediscere, semel, aut iterum legas. Nisi te haec exercitatio iuverit, nihil sane in arte, quo possis iuvari, reperio.(8)

Com podem veure, la definició de la memòria prové de Ciceró i la breu descripció (en tan sols dues línies!) de l’artificialis memoria és extreta de la Rhetorica ad Herennium. Als mots provinents d’aquesta, l’autor en fa seguir uns altres en què remarca dos grans personatges: Simònides, el descobridor de l’art de la memòria i el nostre Ramon Llull, del qual diu que il.lustrà aquesta art. Per a acabar, l’autor recomana d’exercitar la memòria aprenent-se els escrits d’un mateix o els dels altres, llegint-los sobretot abans d’anar a dormir. Finalment deixa anar un toc subjectiu, tot afirmant que si hom no aconsegueix la memorització pel mitjà assenyalat abans, difícilment ho aconseguirà per altres mitjans; i aquesta altres mitjans, al.ludits però no indicats, són els descrits amb tot detall a la Rhetorica ad Herennium. És així, doncs, com d’una manera ben subjectiva l’autor d’aquesta retòrica del segle XVIII planteja el seu rebug al mètode mnemotècnic dels antics.

Les edicions de l’obra del P. de Colonia se succeïren fins a finals del segle XIX. Però, com és natural, les més recents són més complexes i riques que les més antigues. Així, en l’edició barcelonina de 1880(9), també la memoria figura a l’apartat de la pronuntiatio. Però, a diferència de l’edició suara esmentada, després del preàmbul introductori (reproduït pràcticament amb els mateixos mots), hom troba molt més desenrotllat el capítol sobre la memoria. En aquesta ocasió diu això:

Memoria, ut est eloquentiae pars, definitur a Tullio: firma rerum ac verborum recordatio.

1. Ars praecipua iuvandae memoriae est ordo seriesque rerum, et commoda quaedam dispositio, iudicio ac ratione facta. Nempe unum facilius est retinere, quam plura: quae autem apte cohaerent inter sese, ea quodammodo unum fiunt.

2. Facit plurimum ad memoriam si scribatur oratio: scripta enim altius descendunt in animum, quam lecta tantum vel audita.

3. Placet Quintiliano ut ad scripti oram, locis memoratu dignioribus, apponantur aliquae notae, quae memoriam excitent: et, quo res altius haereant, vult appingi anchoram, v.g., si de nave dicendum sit; spiculum vero, si de proelio, etc.

4. Iuvabit etiam non parum in iisdem, quibus primum orationem scripseris, chartis ediscere.

5. Non aspernanda est monitio, quam apud eumdem Fabium ibidem legere est: si longior oratio memoriae mandanda sit, proderit per partes, non tamen nimis exiguas, illam ediscere.

6. Multum refert quo loco et quo tempore potissimum ediscas. Praestat locus ab interventoribus vacuus, partim ne ea, quae se foris in sensus ingerunt, memoriam impediant, partim etiam ut clara voce recitari possit oratio.

7. Commendatur tempus matutinum post digestos cibos. Quamquam nec inutile sit sub somnum ediscere: ut scilicet noctu, velut in stomacho cibus, ita oratio in cerebro veluti concoquatur, et in sanguinem succumque vertatur.

8. Denique, si quis unam et maximam memoriae quaerat artem, labor est, usus et exercitatio. Ut enim observat Fabius, et ut omnes una voce ac mente consentiunt, nihil est quod magis cura augeatur, negligentiaque intercidat, quam memoria; quae si excolatur quotidie, maiorem in modum confirmabitur et invalescet; sin vero negligatur, minuetur sensim et consenescet.(10)

En aquesta ocasió podem observar que l’editor de l’Ars dicendi, després de donar la definició ciceroniana de la memòria, recomana al qui vol memoritzar un discurs de disposar-lo segons un ordre, d’escriure el discurs i aprendre’l mot a mot, de posar unes marques o unes imatges als marges de l’escrit que excitin la memòria, de procedir a la memorització per parts, de situar-se en un lloc on es trobi sol (per a evitar que ningú el destorbi), de fer les memoritzacions al matí o al vespre i d’exercitar-se contínuament en aquesta art per tal d’afermar la memòria. I tot plegat a través de les afirmacions de Quintilià, que és esmentat tres vegades al llarg d’aquest capítol que s’acaba amb un apartat De temporali oratione.

També durant el segle XVIII els pares Escolapis dedicaren atencions a la retòrica, matèria que formava part de llur sistema d’ensenyament. Així, diversos membres d’aquest orde compongueren manuals que foren emprats no tan sols en els centres regits per ells sinó també per altres institucions: dos d’aquests manuals eren llegits al segle XVIII al Seminari de Vic (els exemplars eren estampats a Vic mateix); un d’ells (publicat el 1761) és redactat en llatí; un altre (aparegut el 1786) és escrit en castellà. En tots dos manuals, la memoria va també juntament amb la pronunciació.

Al primer d’ells es diu:

LIBER QUINTUS. DE MEMORIA ET PRONUNTIATIONE.

Inter Oratoris officia Memoria annumeratur, & Pronuntiatio: illa ut superiorum Oratoriae numerum sit fidelis custos; haec vero ut motus totius orationis, & affectus animis auditorum vivide imprimat.

CAP. I. DE MEMORIA.

Quid est Memoria? Firma rerum & verborum praeceptio, cuius virtutes sunt facile percipere, & fideliter continere (Quint. l. I c. 5).

Quot sunt species Memoriae? Duae: altera naturalis, artificiosa altera. Naturalis: Quae ab auctore naturae nostris animis insita est. Artificiosa. Quae arte comparatur.

Ast parum artificium prodest cui vim memoriae natura negavit; si tamen a natura eam accepisti, augmentum habere poterit. 1. exercitatione. 2. frequenti rerum meditatione.

Idcirco Crassus dicebat, exercendam memoriam ediscendis ad verbum, quamplurimis & nostris, & alienis scriptis.

Eam adiuvant facilis, ac nativus scriptarum rerum ordo, quo inter se omnia apte copulata sint, & ex aliis, alia orta; opportunum, ac tranquillum discendo tempus, ut aut prima lux sit, aut obortae tenebrae, aut solitarius locus; mens quieta, integra & vere libera.

Prodest etiam parcior cibus: obruunt enim memoriam immodicae commessationes, ac liberiores perpotationes. Proderit non modicum certarum rerum, ac maximarum localis memoria, ut advertas ubi tempestatem, ubi seditionem, ubi veris amoenitatem, &c. Sis dicturus.

Si remedia a peritis Medicis praescripta prosint ab ipsis inquire: quia haec non sunt Rhetorum institutum.(11)

Podem observar aquí el manlleu de la definició a Quintilià, mentre que la descripció de les dues menes de memòria prové de la Rhetorica ad Herennium. Segueixen després les apreciacions més personals del pare escolapi, el qual es fonamenta en algunes indicacions donades per altres autors antics, sobretot Ciceró: cal gravar en la ment mot a mot el text que volem memoritzar, cal disposar aquest segons un ordre, cal procedir a la memorització en un lloc solitari, cal dur un règim de vida auster.

El segon dels manuals d’autor escolapi es fonamenta en les opinions d’autors més diversos i pertanyents a l’antiguitat o a èpoques més recents. Les normes són redactades en una forma breu i clara. Però el que més destaca de tot és la conclusió a que arriba el P. Calisto de la Resurrección del Señor. Aquestes són les seves afirmacions:

TRATADO SEXTO DE LA MEMORIA Y PRONUNCIACIÓN.

CAPITULO PRIMERO DE LA MEMORIA.

La memoria es parte de la Retórica? Y qué reglas hay para que sea firme, y permanente?

Cicerón y Quintiliano ponen la memoria entre las partes de la Retórica; pero de contraria opinión es Aristóteles, Vosio, nuestro Brocense, y otros muchos escritores antiguos, y modernos, a los quales nos parece debemos seguir, porque lo que es común a todas las artes, no puede ser peculiar de una sola: y es bien cierto aun en dictamen de Quintiliano, y Cicerón, que la memoria es común a otras muchas ciencias: y conforme a esto añade Vosio, que el dar reglas para la firmeza de la memoria pertenece a otra facultad. No obstante, para que no se eche menos alguna noticia general sobre esto, decimos que las principales reglas para fortalecer la memoria, y para que en ella quede bien estampado un razonamiento son las siguientes:

Primera: dividir, y ordenar bien las partes de la Oración.

Segunda: Decorarlas cada una de por si con alguna interrupción.

Tercera: Poner algunas señales a la margen del escrito.

Quarta: Entender bien lo que se ha de decorar.

Quinta: No atarse a las palabras, sino al sentido de ellas.

Sexta: Exercitar mucho la memoria.

Esta última la encarga Quintiliano sobre todas las demás, diciendo Pueri statim, ut praecepi, quam plurima ediscant. Y Cicerón en el primer libro de su Orador, dice: Exercenda est etiam memoria ediscendis ad verbum quamplurimis, et nostris scriptis, et alienis. Esto solo vale más que todas las imágenes, y lugares del arte enmarañado de ayudar la memoria, inventado, según dicen, por Simónides, y cuyo título tal vez sería mejor mudar en el de método fácil de aniquilar la memoria.(12)

Deu ser per la darrera de les raons adduïdes en aquest tractat que moltes vegades la memoria passa gairebé desapercebuda en els manuals de retòrica. Així, per exemple, en l’amplíssima retòrica de Fray Luis de Granada, publicada en traducció castellana a Barcelona l’any 1770, hi trobem la següent afirmació:

"Memoria es una firma percepción de las cosas, y palabras antecedentemente sabidas".(13)

Això és tot el que es diu sobre la memoria en un llibre de més de 560 pàgines, en què aquella és al.ludida només un altre cop.

Una cosa semblant és el que ocorre amb l’obra de Gregorio Mayans i Siscar, El orador christiano, on hom afirma:

"Entiendo aquí por Pronunciación una conformidad conveniente de la voz, y gesto, según las cosas, y palabras. Consiste mucho en la Memoria, que es una firme comprehensión de cosas, y de palabras; porque si no se habla de memoria, no tendrá tanta fuerza, y gracia la Pronunciación; ni los oyentes admirarán tanto al Orador."(14)

Després l’autor es limita a dir:

"El mayor socorro de la Memoria es el buen orden de las cosas: el mejor modo de facilitarla, es egercitarla."(15)

Però enlloc de l’obra no és donada cap altra explicació sobre la manera com cal procedir en aquesta exercitació.